Els diluvis que de tant en tant travessen
les finestres que no ens aillen del fred,
els inicis com ja saps no sòn gens fàcils
i els somriures a trenc d´alba tornaran.
Caixes de cartró,
trossos de vida plens de tants records.
Nines de quan xiqueta,
aquella foto que et van fer a Festa Major.
Roba que ja no et poses,
quaderns fràgils pel temps,
de fulles grogues i mil dibuixets.
La casa se´ns cau al damunt,
què més dóna?
per fi la vida junts.
Els diluvis que de tant en tant travessen
les finestres que no ens lliuren dels dies de fred.
dilluns, 16 de juny del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
